Blog del CEO

En memòria de l´estimat Tomàs Costa (1935-2021)

     Estimat Tomàs , quina una n´has fet! Qui ho havia de dir? L´altre dia vaig trobar en Pere a l´Acte de l´11 de setembre  i no saps com t´enyora. No va ser massa concorregut i la Coral va cantar després d´uns parlaments relatius a la Diada. Hi havia la Montserrat , en Gaspar .l´Anna Maria, la teva germana … i la Glòria entre la gent  i una tristor somorta que en cas de defallir s´hauria vist aixoplugada per la gran bandera que onejava. Físicament no hi eres però   a cau d´orella vam sentir la teva cançó  “Senyor dels cims” perquè molts et portem al cor. Tothom ha parlat de tu com un gran excursionista i certament és així però ets molt més… ho sabem tots els que hem tingut el privilegi de compartir amb tu alguns trams de les nostres vides. Gràcies.

       No t´explico els elogis  dels quals n´ets protagonista però com que sabem de la teva discresió ancestral ens limitarem  a recordar que probablement els diries “he complert simplement amb el meu deure”. En una societat olotina de capelletes has gaudit d´un respecte absolut per part de tothom perquè sempre has posat  l´escolta per davant de les paraules buides, el silenci tàcit, però sempre amb un tarannà  i fets testimonials  sobre el que consideraves que calia fer.

     Gran amic dels amics  i sempre disposat a auxiliar no vas tenir mai un no pels més íntims i els de molt més enllà perquè les teves conviccions   així ho demanaven. Alhora  has  caminat i buscat des de l´aquí al més enllà a partir  del compromís polític , el magisteri, la vivència familiar i religiosa. No és d´estranyar que la teva cançó preferida fos el “Signore delle cime”, el “Senyor dels cims” perquè  el teu pas a pas ha estat revestit d´universalitat. “”.”…un nostro amico hai chiesto alla montagna” “ has reclamat a la muntanya el nostre amic”.

      Bepi De Marzi va compondre aquesta cançó  a l´any  1958 amb motiu  de la pèrdua d´un company  a la muntanya, víctima d´un allau. La melodia es canta arreu i perdura perquè no manquen els terrabastalls  ni la gent que  sempre i sigui com sigui està disposada a salvaguardar l´honor i la dignitat. Ens ho deies “els ideals, els ideals … cultivem els ideals” I per això la teva austeritat era premonitòria en la consecució dels objectius que cal seguir en  una societat que trontolla i vessa. “Però et preguem que, allà dalt al Paradís, el deixis caminar per les teves muntanyes”.  No s´ha acabat res de definitiu però sabem que tan important és la consciència en el caminar com la consecusió d´un fi, perquè sempre n´hi ha un altre i… un altre i… un més enllà que ens pot mantenir units en estat de vigília i pelegrinatge constant.  El “tant com puc” “El sempre a punt “  i el “ Fer servei” de  l´escoltisme sempre et van acompanyar en molts àmbits i al costat de persones ben diferents.

     “Santa Maria, Senyora de la neu, cobreix amb el blanc i suau mantell  el nostre amic, el nostre germà” La cançó que es canta té dues estrofes però hi ha una tercera, afegida posteriorment i  no tan entonada  en la qual  es demana a Déu que deixi caure una flor de neu en memòria de l´amic que ens ha deixat. En Tomàs sabia de l´Edelweis i li era significativa com la mateixa neu que no es cansava mai d´esquiar  de sol a sol en les seves incursions muntanyenques. Alguns la relacionen amb l´amor i els records més purs, per la seva blancor i noblesa. Només creix a partir d´una determinada altura. Sempre et recordarem com el cavaller  de cabell blanc insubornable. En el teu comiat hi havia en Lluís, la Concepció i allà a la  bancada de la cantonada … l´Enric, retorçat per un dolor insuportable i pregant. Mossèn Batalla va evocar la teva estrella que sempre il·luminarà el firmament olotí. 

     A casa vostra Tomàs sempre ha estat una casa d´acollida  i per això deus romandre  a la casa del Pare, ben merescuda. En la nit del teu exili , se sent la poesia “Súnion” de Carles Riba  … que a una multitud ens ressona. “  Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria, tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent: pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada, amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell…”

                                                                                                   Carles  Aulí