En memòria de l´estimat Tomàs Costa (1935-2021)
Estimat Tomàs , quina una n´has fet! Qui ho havia de dir? L´altre dia vaig trobar en Pere a l´Acte de l´11 de setembre i no saps com t´enyora. No va ser massa concorregut i la Coral va cantar després d´uns parlaments relatius a la Diada. Hi havia la Montserrat , en Gaspar .l´Anna Maria, la teva germana … i la Glòria entre la gent i una tristor somorta que en cas de defallir s´hauria vist aixoplugada per la gran bandera que onejava. Físicament no hi eres però a cau d´orella vam sentir la teva cançó “Senyor dels cims” perquè molts et portem al cor. Tothom ha parlat de tu com un gran excursionista i certament és així però ets molt més… ho sabem tots els que hem tingut el privilegi de compartir amb tu alguns trams de les nostres vides. Gràcies.
No t´explico els elogis dels quals n´ets protagonista però com que sabem de la teva discresió ancestral ens limitarem a recordar que probablement els diries “he complert simplement amb el meu deure”. En una societat olotina de capelletes has gaudit d´un respecte absolut per part de tothom perquè sempre has posat l´escolta per davant de les paraules buides, el silenci tàcit, però sempre amb un tarannà i fets testimonials sobre el que consideraves que calia fer.
Gran amic dels amics i sempre disposat a auxiliar no vas tenir mai un no pels més íntims i els de molt més enllà perquè les teves conviccions així ho demanaven. Alhora has caminat i buscat des de l´aquí al més enllà a partir del compromís polític , el magisteri, la vivència familiar i religiosa. No és d´estranyar que la teva cançó preferida fos el “Signore delle cime”, el “Senyor dels cims” perquè el teu pas a pas ha estat revestit d´universalitat. “”.”…un nostro amico hai chiesto alla montagna” “ has reclamat a la muntanya el nostre amic”.
Bepi De Marzi va compondre aquesta cançó a l´any 1958 amb motiu de la pèrdua d´un company a la muntanya, víctima d´un allau. La melodia es canta arreu i perdura perquè no manquen els terrabastalls ni la gent que sempre i sigui com sigui està disposada a salvaguardar l´honor i la dignitat. Ens ho deies “els ideals, els ideals … cultivem els ideals” I per això la teva austeritat era premonitòria en la consecució dels objectius que cal seguir en una societat que trontolla i vessa. “Però et preguem que, allà dalt al Paradís, el deixis caminar per les teves muntanyes”. No s´ha acabat res de definitiu però sabem que tan important és la consciència en el caminar com la consecusió d´un fi, perquè sempre n´hi ha un altre i… un altre i… un més enllà que ens pot mantenir units en estat de vigília i pelegrinatge constant. El “tant com puc” “El sempre a punt “ i el “ Fer servei” de l´escoltisme sempre et van acompanyar en molts àmbits i al costat de persones ben diferents.
“Santa Maria, Senyora de la neu, cobreix amb el blanc i suau mantell el nostre amic, el nostre germà” La cançó que es canta té dues estrofes però hi ha una tercera, afegida posteriorment i no tan entonada en la qual es demana a Déu que deixi caure una flor de neu en memòria de l´amic que ens ha deixat. En Tomàs sabia de l´Edelweis i li era significativa com la mateixa neu que no es cansava mai d´esquiar de sol a sol en les seves incursions muntanyenques. Alguns la relacionen amb l´amor i els records més purs, per la seva blancor i noblesa. Només creix a partir d´una determinada altura. Sempre et recordarem com el cavaller de cabell blanc insubornable. En el teu comiat hi havia en Lluís, la Concepció i allà a la bancada de la cantonada … l´Enric, retorçat per un dolor insuportable i pregant. Mossèn Batalla va evocar la teva estrella que sempre il·luminarà el firmament olotí.
A casa vostra Tomàs sempre ha estat una casa d´acollida i per això deus romandre a la casa del Pare, ben merescuda. En la nit del teu exili , se sent la poesia “Súnion” de Carles Riba … que a una multitud ens ressona. “ Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria, tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent: pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada, amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell…”
Carles Aulí