7 – La febre del minimalisme

Posted on Posted in Eduard Barceló

7. La febre del minimalisme

De ben segur, tots aquells corredors trail que tinguin els seus orígens esportius en l’atletisme els farà gràcia els encesos debats a favor i en contra del minimalisme. I és que en l’atletisme de competició no es concep una altra sabatilla que no sigui minimalista. D’aquí el subtítol de l’article, ja que les “modernes” sabatilles minimalistes són com aquelles velles sabatilles de claus de tota la vida que teníem quan érem petits, però sense claus.

post6

MINIMALISME, PERMANENTMENT?

El debat entre portar sabatilles minimalistes o no és a la meva entendre estèril. I és que no es tracta de portar una sabatilla que sigui el més lleugera i plana possible o amb una sola que ens “apropi espiritualment” als nostres ancestres paleolítics. Estem parlant bàsicament de protecció, eficiència i rendiment en el que competeix a l’element extern (les sabatilles) i de tècnica de carrera en l’element intern (l’esportista).

La funció principal del calçat és la de protecció. La sola de la sabatilla ha de proporcionar-nos una barrera física que eviti les lesions provocades per l’erosió contínua a la qual sotmetem al peu a causa del terreny pel qual ens movem. És evident que terrens més accidentats requeriran d’una protecció major. Però no només estem parlant de la pell i les ferides més superficials sinó que la protecció també ha de ser dels microtraumatismes provocats per l’impacte constant dels ossos del peu amb el sòl així com les irregularitats punxants del terreny que ens poden generar lesions en zones concretes del peu de llarga i difícil curació.

És molt important entendre que al que ens referim fins a aquest punt no tracta de mecànica sinó simplement de protecció enfront del mitjà agressiu sobre el qual apliquem milions de quilos en cada carrera per aconseguir impulsar-nos i avançar cap a davant.

Quant a la protecció de la part superior del peu és evident que no és tan important com per la part inferior però no deixa de ser rellevant com més agressiu sigui el mitjà per on ens movem A qui no li ha caigut una pedra en el descens de zones pedregoses? Cal dir que en la part superior el protagonisme de la protecció ha de ser compartit amb altres conceptes com la transpirabilitat/impermeabilitat, la durabilitat, l’estabilitat en l’eix anteroposterior o el disseny i l’estètica.

Deixant de costat l’objectiu primari de la protecció, el calçat esportiu va néixer amb l’objectiu secundari de millorar l’eficiència i el rendiment. Aquí si parlem de mecànica i per tant, de la forma com ens ajuda la sabatilla (o com a mínim, no ens perjudica) a poder desenvolupar una tècnica de carrera correcta i sostenir-la durant tota la durada de l’entrenament o la competició.

Així doncs, a la pregunta plantejada inicialment sobre la permanència del minimalisme en tots els entrenaments i totes les competicions, la resposta és clarament que no. La sabatilla ha de protegir-nos dels elements externs i també ha de protegir-nos de la fatiga.

Davant els casos extrems de córrer en un terreny pedregós ple de còdols hem d’optar per un calçat amb una sola menys minimalista ja que a mesura que nostra planta vagi sofrint els rigors del terreny perdrem eficàcia corrent a causa que minimitzarem la nostra impulsió.

Igualment, com més llarga sigui la distància a córrer menys minimalista podrà ser el calçat ja que quan aparegui la fatiga i perdem la capacitat d’amortiment haurà de ser el calçat qui prengui el relleu qui no coneix la sensació de trepitjar ous en la part final d’una ultra i sentir que en cada impacte ens tremola fins a la mandíbula?

L’HÀBIT NO FA AL MONJO

Als debats als quals fèiem referència sobre el minimalisme, no hi ha gens més apropiat que aquest conegut aquest. I amb això desmuntem un dels arguments dels partidaris del minimalisme. No per portar unes sabatilles minimalistes aconseguirem una tècnica de carrera impecable. La tècnica de carrera es treballa independentment del calçat que es porti.

La pista d’atletisme és més que una pista sintètica de color vermell ataronjat de 8 o 10 carrers amb una longitud en la part interna de 400 metres. En la seva part interna es desenvolupen totes les disciplines de salts i llançaments (a banda que algun que un altre partit de futbol) i s’erigeix en una zona de treball molt valuosa on tots els corredors han tingut el primer contacte amb el minimalisme.

En la iniciació esportiva en atletisme un s’afarta dels skipings, del rus, dels segons de triple, de la granota, del skiping per darrere, dels arrossegaments, dels salts verticals de turmell, del treball de braceig,… i tot això realitzat descalç a la zona interna de gespa de la pista d’atletisme.

Complementant al treball específic de tècnica, també se solen fer rodatges descalç donant tornades per la part interna de la pista o ben progressius i carreres de velocitat en la diagonal del camp.

Si el mitjà ho permet hi ha entrenadors que també aprofiten la platja o altres zones fora del recinte de la pista on és menys avorrit que donar voltes i que permetin córrer igualment descalç.

Finalment, les sèries amb les sabatilles de claus acaben de formar l’esperit minimalista que tots els corredors porten dins.

Tot aquest treball és imprescindible ja que s’aconsegueix un desenvolupament de les habilitats tècniques del moviment natural de córrer i permet el reforçament de músculs i tendons de les zones on es produeix la transferència de forces entre el sòl i els músculs que generen el moviment, afavorint així els assoliments esportius.

És obvi que quan aquests corredors surten de la pista per realitzar rodatges més llargs i utilitzen sabatilles amb major amortiment i major angle de caiguda no deixen de córrer amb el suport i la cadència correcta i en definitiva executar la tècnica de carrera correcta.

AIXÍ DONCS… TÈCNICA DE CARRERA O MINIMALISME?

Segurament a tothom li resulta familiar veure taules, pullboys, pales o aletes de diferents grandàries en la vora d’una piscina. Amb aquest material es realitzen infinitat d’exercicis educatius per ensenyar i millorar la tècnica de natació i exercicis d’entrenament per incrementar l’eficiència de la propulsió i corregir la posició. La natació, pel seu elevat component tècnic és un dels esports en què més material s’utilitza (i no per l’avorrida com pensen alguns) però la resta d’esports no queden exempts.

Els partidaris del minimalisme tenen el seu argument més sòlid en la reeducació de la tècnica que genera el fet de canviar del típic calçat de cort tradicional a les sabatilles minimalistes més o menys radicals del mercat. Gens que dir que sigui contrari a aquest argument, per tant, aprofitem la possibilitat que ens ofereix treballar amb aquest material i fem un treball controlat, programat i regulat amb les sabatilles minimalistes.

Si als corredors d’atletisme que s’afarten de donar voltes descalços per la gespa de l’interior de la pista els ofereixes la possibilitat de fer el que més els agrada sense les limitacions del tartàn i els beneficis del treball són els mateixos, el minimalisme és una bona opció.

Si a més dels rodatges, no fa falta anar a la pista d’atletisme o tornar-se boig buscant un terreny amb gespa i es poden fer els exercicis de tècnica en altres llocs gràcies a les sabatilles que ens ofereixen una protecció superior que el peu descalç, el minimalisme també és una bona opció.

Si mai hem corregut descalços ni hem fet tècnica de carrera i ens posem a córrer amb minimalistes però ho fem controladament, de forma programada a nivell de càrrega i intensitat i tenint clar els objectius, el minimalisme és molt bona opció per obtenir canvis tècnics i millorar la nostra impulsió i amortiment natural.

Si combinem diferents tipus de sabatilles minimalistes, des de les més radicals tipus five finger o menys tipus New Balanç, Inov o Merrell, amb sabatilles tradicionals adaptant-nos a la durada, intensitat, recorregut i tipologia del terreny, les sabatilles minimalistes passen a ser un potent mitjà d’entrenament.

En canvi, si utilitzem les sabatilles minimalistes per a tot, de forma descontrolada, sense saber què fer ni què portar a l’hora de competir, sense treballar la tècnica de carrera de forma específica, sense ser progressius, forçant el dolor perquè “un ha d’acostumar-se”, fent del minimalisme una religió i menyspreant les bondats del calçat més tradicional; les minimalistes no són una bona opció posat que en el pitjor dels casos derivaran en una lesió i en el millor no hi haurà millora perquè els entrenaments es veuran minvats a treballar la intensitat a velocitats inferiors de les quals potencialment podríem a causa de la minimització de l’impacte que inconscientment tots busquem quan anem “gairebé descalços”.